miércoles, 26 de junio de 2024

Las proteínas

 


          Estos macronutrientes son imprescindibles para el desarrollo de nuestras células. Junto con los azúcares y las grasas, forman parte de la tríada de nuestra nutrición. A esta deben sumarse las vitaminas, los minerales, los probióticos, los inmunonutrientes y la fibra dietética.

          Debemos tomar proteínas diariamente ya que no se almacenan como las grasas o los hidratos de carbono .

          Las proteínas se componen de 20 aminoácidos, 9 de los cuales se tienen que obtener de la alimentación pus nuestro cuerpo no los puede sintetizar. Son los aminoácidos esenciales.

          Se suelen ingerir proteínas animales junto con proteínas de origen vegetal (semillas, frutos secos, legumbres, cereales integrales, lácteos). El huevo contiene -para hacer al pollito- todos los aminoácidos esenciales.

NOTA

https://www.alimentaria.com/actividades/innoval/

          En la feria Alimentaria de este año en Barcelona destacaban los productos con ingredientes vegetales, desde patés hasta platos y carne vegana o recetas omnívoras como albóndigas en salsa o cocido vegetal...


El festival gastronómico escandinavo Gladmat

 

https://gladmat.no/welcome-to-stavangers-food-festival/

          Este festival de gastronomía, alimentación y cultura es el mayor de Escandinavia. La traducción libre de "gladmat" es "comida alegre". Desde 1998 se celebra a finales de julio en la ciudad noruega de Stavanger.

          Este evento surgió para dar a conocer los productos y cultura de la región de Stavanger. Su promedio de visitantes es de 250.000, consumidores, productores de comida noruega, profesionales y amateurs. Es negocio y diversión.

          Uno de los colaboradores fue el COnsejo de productos del mar de Noruega, que desea dar a conocer mejor sus productos.

Mocktails, placeres sin embriaguez

 


          Son cócteles a base de zumos carentes de alcohol o con muy baja graduación. Se están poniendo de moda, quizá por salud, quizá por la necesidad de conducir sin alcohol en sangre. La mixóloga francesa Margot Lecarpentier, precursora de estas bebidas, nos facilita algunas recetas para este verano.

El negroni

15 ml de ginebra sin alcohol.

40 ml de amareto de naranja sin alcohol.

Media rodaja de naranja.

Una aceituna verde grande.

Cubitos de hielo en un vaso.

La cotorra

30 ml de ginebra sin alcohol.

40 ml de leche de coco.

10 ml de jarabe de azúcar.

10 ml de zumo de limón verde o lima.

Hielo pilé.

Riviera francesa

20 ml de jarabe de fresa.

20 ml de agraz.

2,5 ml de zumo de pimiento.

50 ml de agua mineral con gas, hibiscus y cubitos de hielo.

Un cuarto de limón y polvo de fresas deshidratadas para adornar el borde del vaso.

Just mero

30 ml de agraz con jarabe de frutos rojos.

30 ml de agua de coco.

10 ml de jarabe de sandía.

Cubitos de hielo. Se adorna con piel de sandía.

D.A.F.

50 ml de agua con gas

Cubitos de hielo pilé.

30 ml de Martini amargo sin alcohol.

30 ml de jarabe de uva y cerveza.

10 ml de cordial al jenjibre.

25 ml de zumo de lima. Se decora con piel de lima.


NOTA


          El librito "Virgin cocktails" es un pequeño tratado de mocktails, con recetas frescas y originales. Editorial Marabout.

 




jueves, 20 de junio de 2024

Normas generales para una cocina saludable

 


          La Gastronomía, el arte de la buena mesa, no está reñida con las normas dietéticas. En el plato pueden incluirse - naturales, combinados o condimentados- una gran variedad de alimentos. Sin embargo, los dietistas llaman "comida sana" a la que contiene proteínas, hidratos de carbono, lípidos, vitaminas y minerales, siguiendo la Dieta mediterránea o la Dieta Atlántica.

          Como norma general, poca sal, poca grasa, poco azúcar refinado y abundante movimiento. Poco plato y mucho zapato. Poca silla y mucha zapatilla. Poca cama, poco plato y mucha suela de zapato...

          En Japón, país con mayor número de centenarios, tiene quizá en el pescado y las algas el secreto de una vida longeva. También son importantes una buena sanidad y el apoyo familiar.       

NOTAS

http://elbloggastronomicodesara.blogspot.com/2021/01/nuevo-dato-curioso-sobre-la-dieta.html

http://elbloggastronomicodesara.blogspot.com/2020/07/la-dieta-atlantica.html

Una curiosa vajilla medieval

 


          Martín I, apodado el Humano, programó un banquete para su coronación como rey de Aragón (1399) y ordenó preparar la vajilla. Esta se componía de 20.000 "escudelles de fust" (escudillas de madera), 15.000 talladors pequeños (discos para trinchar y comer asado) y 1000 grandes.

          A pesar del considerable número de escudillas, solo figuraban tres docenas de cucharas y trinchetes (tenedores largos) para preparar guisos y asados. Ello indica que el contenido de las escudillas se debía de sorber y se extraía lo sólido con los dedos, ya que eran los cocineros los que debían usar las cucharas y trinchetes.

Escudillas

          En aquella época, el ajuar de una familia bien situada de Aragón o Valencia constaba de escudillas, talladors, servidora (plato grande) y "anaps i greals" (copas).

NOTAS

          Martín el Humano fue también rey de Valencia, Mallorca, Cerdeña y Sicilia, además de Conde de Barcelona.

https://www.cervantesvirtual.com/obra-visor/libre-de-doctrina-per-a-ben-servir-de-tallar-y-del-art-de-coch-transcripcio--0/html/ff1e2444-82b1-11df-acc7-002185ce6064_2.html


lunes, 17 de junio de 2024

Placeres viajeros alrededor de la manzana

 


Se cree que la patria prehistórica de este fruto fue la región de Trebisonda, Turquía, y que de allí penetró a Egipto habiendo sido uno de los árboles que el faraón Ramsés III hizo plantar en los jardines del delta del Nilo en el siglo XII a. JC. Y ya en el s. XVI de nuestra era los españoles extendieron el cultivo de este frutal por toda Hispanoamérica

De la familia de las rosáceas, el manzano tiene una historia interrelacionada con el hombre y su creación, pues ya se nombra a la manzana en el Génesis como »fruto prohibido del Árbol de la ciencia del bien y el mal». El poeta Federico García Lorca, en este mismo sentido y en una clara referencia bíblica, le dedicó el siguiente cuarteto:

»La manzana es lo carnal
fruta esfinge del pecado
gota de siglos que guarda
de Satanás el contacto»

Los principales derivados de la manzana que se comercializan son: la sidra, el vinagre de sidra, el calvados, quesos afinados con sidra o calvados y el aguardiente de orujo de manzana.

Museos, viajes y festividades relacionadas con la manzana

Una excelente forma de conocer la historia, tanto de la manzana como de sus derivados, sería visitar:

En España

Museo de la Sidra, en Nava (Asturias), a pocos kilómetros de Oviedo. Se puede aprovechar el viaje para conocer la hermosa catedral gótica de León (XIII-XIV) con sus maravillosas vidrieras. Y para hospedarse nada mejor que el imponente parador San Marcos, iniciado en el s.XIV y terminado en el XVIII.

El segundo sábado de julio de los años pares -o sea éste- tiene lugar el »Festival de la Sidra», que incluye un tradicional concurso del arte del escanciado.

En Francia

Museo de la Manzana y de la Sidra, en Pleudihen-sur-Rance (Bretaña), cerca de Saint Malo.
Museo de la Sidra y el Calvados, en Valogne (Normandía), cerca de Cherburgo.
Casa de la Manzana y de la Pera, en Barenton (Normandía), cerca del Mont-Saint-Michel.

https://www.tourisme-sens.com/visite-musee/musee-de-la-pomme-et-du-cidre/

En las cercanías vale la pena visitar:

  • El Mont-Saint-Michel con su famosa abadía del siglo XII (foto superior) y sus impresionante mareas.
  • La ciudad de Bayeux, donde se expone la famosa tapicería, la tapicería más antigua que existe, única en el mundo, conocida como »de la reina Matilde». Con sus más de 70 metros de largo y 0,50 de ancho es un auténtico testimonio histórico-cultural del s.XI.
  • La ciudad de Caen y su »Memorial», visita obligada para los amantes de II Guerra Mundial.
  • Rouen, cuya catedral de Nôtre Dame, obra maestra del gótico, inmortalizó el pintor impresionista Claude Monet en la década de los 80 del s.XIX.

A mediados de noviembre tiene lugar en Le Havre el »Festival de la Manzana»

De los días 20 al 22 de octubre, en Vimoutiers (Auge) se celebra la »Feria de la Manzana». Se trata de un trabajo efímero y sorprendente: más de cuatro toneladas de manzanas, de todos tipos y colores, se reúnen y se utilizan para construir lugares del mundo. En 1998 realizaron el Puente de los Suspiros de Venecia. Y en el 2001 le tocó el turno a la Alhambra de Granada.

A vueltas con el queso

 

https://museoquesomajorero.es/

“El queso: inmortalidad de la leche” (Ramón Gómez de la Serna)

El queso es uno de los derivados lácteos más sabrosos y variados y con mayor tradición en todas las culturas, lo que lo convierte en una excusa perfecta para recorrer la geografía europea de este alimento.

España

En la ciudad extremeña de Trujillo tiene lugar, a finales de abril o principios de mayo, una interesante Feria del Queso. Si decidiéramos tomar parte en sus festejos, podríamos aprovechar para visitar tan impresionante ciudad medieval, conocida como “la de los conquistadores”, con su iglesia Santa María la Mayor, y podríamos albergarnos en el Parador Nacional, edificado en 1533.

La ciudad de Guadalupe y su magnífico monasterio de 1340, y la renacentista ciudad de Cáceres, las ruinas romanas de Mérida y su bien conservado teatro romano, todo cercano, merecen igualmente una visita.

En Valdepeñas (Ciudad Real), capital de la región vinícola de La Mancha, que es la mayor extensión de viñedos del mundo, existe un interesante Museo del Queso y del Vino.

Francia

País de quesos por excelencia, Francia le dedica numerosos museos, algunos en localidades normandas como Livarot y Camembert. Por cierto, a unos pocos kilómetros de esta última población, en Vimoutiers, se erigió en 1928 una estatua a Marie Harel, según dicen creadora del famoso queso, donde también podemos visitar un museo.

En París, la Maison Androuet tiene un Museo del Queso y es, además, una de las tiendas con mayor surtido de toda Francia. Desde esta parte del país podría visitarse la espléndida catedral gótica de Chartres y sus más de 3.000 m2 de maravillosas vidrieras, entre las que se halla una dedicada a los signos del zodíaco.

En las cavas del queso Sociétés, en la localidad de Roquefort-sur-Soulzon, que recibe más de 170.000 visitantes al año, podemos admirar, además del museo:

-Una maqueta animada con una explicación del descubrimiento con luz y sonido.

-Un recorrido por las cavas con explicaciones de cómo se fabrica el queso Roquefort.

-Una sala de degustación de los tres tipos de queso que elaboran.

Se recomienda llevar una prenda de abrigo en cualquier época del año.

https://www.camembert-museum.com/pages/historiques-ile-de-france/androuet-pierre-75.html

Holanda

Se trata del productor más importante de Europa. En Alkmaar, a unos 40 km de la ciudad de Amsterdam, se citan desde abril hasta septiembre productores de todo el país, en un mercado que tiene lugar todos los viernes. Puede visitarse también el Museo del Queso Holandés. También en la localidad de Gouda hay un Museo del Queso.

Un poco de historia del queso

En español, la palabra queso viene del latín “caseus” y se desconoce cuando fue elaborado el primero, pues su origen se remonta a la domesticación de los mamíferos. Probablemente fueron los fenicios quienes elaboraron queso por primera vez en la Península Ibérica, pero los que perfeccionaron su fabricación fueron los romanos a principios de nuestra era, en particular el que usaba leche de cabra.

Durante la Edad Media se desarrolló la industria quesera, usando sobre todo leche de vaca. Desde los monasterios de la Orden del Císter se extendió su fabricación. Debió ser muy consumido entre las clases populares: en el Quijote se dice que “hubo montones de queso en las bodas de Camacho”.

Aunque se habla de más de 500 variedades de queso, en realidad sólo hay 20 tipos básicos con sus variaciones, usando distintas leches. Los hay de tres grandes tipos: los frescos (no fermentados ni cocidos), los fermentados (de masa blanda o dura) y los de masa cocida.

Es un alimento energético y asequible. Su valor nutritivo varía en función del contenido en grasa de la leche usada y su elaboración (fresco, semi, seco). Cuanto más compacto, más proporción de calcio y proteínas. Contiene también algunos minerales y, a veces, cantidad de sodio, por lo que las personas con presión elevada deberán vigilar el que comen.

El Festival de la Lavanda de Brihuega

 

https://www.festivaldelalavanda.com/

          La lavanda es una planta de la familia de las lanuáceas, apreciada desde la antigüedad por sus aceites esenciales, su fragancia y el color azul-violeta que tiñe los campos donde se cultiva.

          Desde hace más de una década, en el mes de julio se celebra en la comarca de Brihuega (Guadalajara) el Festival de la Lavanda. Este año será los días 12 y 13 de julio. Habrá conciertos en los propios campos de Rozalén y Maldita Nerea, paseos a la caída del sol para coger lavanda si se desea (hay que llevar tijeras y sombrero), así como naturaleza fragante y gastronomía.

          Todo empezó hace 75 años. Como una reunión para celebrar la floración de la lavanda, entonces ya cultivada de manera sostenible. El evento está abierto a todo el mundo que desee cultivar tanto la vista como el olfato o la amistad de sus habitantes.

          Las mil hectáreas del municipio producen 50 toneladas de flores con las que se obtendrá el 10% mundial de la esencia. Los aceites esenciales obtenidos por la destilación de las flores se emplean en cosmética, terapéutica, antisepsia, etc. Le han valido a Brihuega el apelativo de "la Provenza española". Esta región francesa tenía el monopolio del cultivo de la lavanda.

NOTA

          En cocina no está muy extendido su empleo, salvo en el sur de Francia, donde los brotes tiernos y las hojas de lavanda aderezan ensaladas y pescados (en pequeñas cantidades). También, decoran postres y helados. Los caramelos de lavanda son asimismo muy refrescantes.

El kumru, famoso bocadillo turco

 

TRT

          El kumru de Izmir (Esmirna) se parece al cuerpo de una paloma. Parece ya empezó a elaborarse hace 150 años. Su consumo se generalizó en la década de los 40. Su nombre significa "pájaro" o "paloma".

          Se hace con pan, harina de garbanzos. Lleva salchichas fritas, salami, queso cheddar (mejor si es queso tulum turco, de cabra), tomate, pimiento verde y sésamo, que le da un sabor especial.

          Posee una Indicación Geográfica Protegida desde el año 2017. Se sirve tanto frío como caliente.

viernes, 14 de junio de 2024

El suro

 


La població de Palafrugell (Costa Brava, Baix Empordà), que va ser centre d’una important indústria del suro ja en el segle XIX, acull l’Institut Català del Suro i el Museu del Suro únic museu monogràfic en el nostre país sobre aquest producte.

https://icsuro.com/

Des de l’any 2001 el municipi celebra la Festa del suro, el dissabte anterior a la revetlla de Sant Joan (Festa de la Pela del Suro), amb la finalitat de donar a conèixer una activitat tradicional de la zona.

L’escenari de la festa serà el  poble de Llofriu, situat a pocs quilòmetres. La celebració començarà a les 10 hores i acabarà a les 20 h. Durant la mateixa es podrà assistir “in situ” a la pela del suro en una sureda propera. També hi hauran demostracions d’artesans, tallers per als nens, exposicions, sortides amb bicicleta, etc. Tot això “amanit” amb un desdejuni de pa amb tomàquet i, al migdia, amb una Paella popular a l’aire lliure.

El suro

El suro pròpiament dit és l’escorça de la surera. (“Quercus suber occidentalis” ) caracteritzat pel seu notable espessor. La nostra surera és una espècie autòctona del Mediterrani Occidental, arbre que pot arribar als 200 anys d’edat. El seu suro està format per cèl·lules mortes les membranes de les quals o parets cel.lulòsiques s’han convertit en suberina.

Al voltant dels 25 anys es realitza la primera pelada, que proporciona un suro “mascle” que no és apte per a fer taps. Uns 9 – 12 anys després, quan l’arbre ja ha aconseguit una nova escorça (suro “femella”), es va retirant aquesta de la surera, fet que es realitza al final de l’estiu. Les plaques obtingudes es mantenen a l’aire lliure entre 1 i 2 anys. Passat aquest temps es sotmeten a un procés de rentat i bullit (dues vegades per al suro destinat a l’elaboració de taps), deixant-les després reposar unes setmanes abans d’iniciar la selecció i classificació de les plaques, segons la seva porositat i aparença. Finalment es tallen en planxes d’una altura igual a la dels futurs taps.

El suro dels taps que segellaran les botelles de vi i cava és un element bàsic per a la bona conservació dels vins doncs assegura una estanqueitat gairebé perfecta, ideal per a la correcta i perllongada conservació dels vins.

No obstant, ¿sabien vostès que la vida d’un tap de suro (n’hi ha de diverses qualitats) d’una botella de vi té una durada limitada a uns 20 anys? En efecte, l’estructura cel·lular porosa del suro, que és la que permet que el vi continuï la seva criança gràcies al moderat intercanvi amb l’exterior, perd elasticitat i acaba tancant defectuosament la botella quan han arribat als 20 anys. Es recomana, doncs, tornar a tapar les botelles quan han arribat als 20 anys d’edat. Jo recomano quelcom millor encara: beure’s el vi abans (sempre amb moderació!).

Com a dada interessant vam assenyalar que el 70% de les exportacions espanyoles (Espanya és el primer productor mundial de suro) corresponen a Catalunya, que té un total de 70 empreses situades majoritàriament, a Girona.

Les suredes es troben a Espanya (Catalunya, Extremadura, i Andalusia), Portugal, França (Còrsega), Itàlia (Sardenya i Sicília), El Marroc, Algèria i Tunis.

Nota

L’Institut Català del suro es va crear en 1991, a Palafrugell amb la finalitat de fomentar i millorar la qualitat en la fabricació dels taps de suro, tan important per a aconseguir vins excel·lents

Museus

  • Museu del Suro
    C/ Tarongeta, 31
    PALAFRUGELL
    Telf. 972.30.78.25
  • Museu del Suro
    MAUREILLAS-Las-Illas/ (Roussillon, França)
    (prop de la població de Ceret)

  • Musée du Liège et du Bouchon (inaugurat en 1986)
    47170 MEZIN (Lot-et-Garonne, Aquitaine, França)
    Rue du Puits Saint Come
    Telf. 0033/553-65-68-16.

L´all

 

L’all comú (Allium sativum L.), originari de les estepes de l’Àsia Central, és una planta herbàcia i hortense de la família de les liliàcies que el seu bulb, o cap, blanc, rodó i d’olor forta característic, està format per nombrosos grills anomenats dents i també alls.

Aquesta planta és, potser la més representativa de les liliàcies.

L’ús de l’all com a condiment ve de temps remots, doncs ja uns 4500 anys abans de JC, els egipcis l’utilitzaven com a tònic, constituint part del menjar dels esclaus constructors de les piràmides.

Els grecs menjaven alls, tot i que els disgustava en gran manera la seva típica olor. L’entrada al temple de la deessa Cibeles estava prohibida als menjadors d’alls. Segons ens explica Homer en la seva obra l’Odissea, el mateix déu Hermes li va donar a Ulisses la planta com a protecció contra la bruixeria de Circ.

Els romans, menys refinats que els seus veïns, menjaven gran quantitat d’alls i els seus atletes els mastegaven abans de realitzar les seves proeses musculars. Van ser ells qui el van difondre per tota Europa.

Els alls contenen, aproximadament, un 64% d’aigua, la resta són proteïnes, hidrats de carboni, fibra, calci, fòsfor, potassi, zinc i vitamina C, tenen propietats lleugerament antisèptiques i bactericides, i es creu que la seva benèfica acció terapèutica en alguns processos gastrointestinals i pulmonars és deguda a la que contenen un component sulfurós, l’ al·licina.

Si els seus detractors són legió, els seus defensors l’han enaltit a nivell d’una “vuitena meravella”. Va triomfar també en la cuina provençal. Defensat l’all amb entusiasme pel gran poeta Federico Mistral, unit a l’oli d’oliva ha proporcionat la més mediterrània de les salses: l’allioli i la més ancestral de les sopes: les sopes de pa i all.

A Espanya es conrea aquesta liliàcia arreu, però és especialment a Las Pedroñeras (província de Cuenca, Castella La Manxa) on el seu conreu massiu s’ha intensificat fins el punt de representar el 35% de la producció nacional. Tan important és que a primers de setembre es celebra una Fira Internacional de l’All, que ha convertit aquesta vila de vegades en capital europea de l’all i ha obtingut una Denominació Específica (D.I.) per als seus alls.

Algunes festes i manifestacions

Espanya

  • Fira Internacional de l’All: primers de setembre
    LAS PEDROÑERAS (Cuenca)
  • Festa de l’All: 29 de juny (Sant Pere)
    ZAMORA (Castella Lleó)
  • Fira de l’All
    CORNELLÀ DE TERRI (Girona, Catalunya)
  • Festa de l’All Blanc: del 7 al 9 de setembre
    ALMACHAR (Màlaga)
    (es reparteixen més de 3.500 litres)

França

  • Festival de l’All Fumat: principis de setembre
    ARLEUX (Nord Pas de Calais)
  • Festes de l’All: segon dijous d’agost
    SAINT-CLAR (Gascunya, Midi-Pyrenées)
  • Fira dels Alls: 6 d’octubre
    FRESUS (Costa Blava)
  • Fira de l’All i del Bestiar: 2 de setembre
    LA GARDE (Var, Costa Blava)
  • Festa de l’All: 24 de juny (Sant Joan)
    ARLES (Provença)
  • Festa de l’All: segon dijous d’agost, 15 dies més tard: concurs de l’all; escultures fetes amb caps i grans d’all.
    CADOUR (Midi Pyrenées, al nord-oest de Toulouse)
  • Principals festes de l’ “alioli” del Var (Costa Blava): juliol i agost: Chateauvieux, Mazaugues, Entrecastaux (la més important), Collobrières, La Motte du Var, La Celle, Arpus. Solliès-Ville i Fayence.

Varietats d’all més conegudes

Espanya:

  • All blanc de Chinchón (Madrid), d’aroma molt intens, produït ja des del segle XVII
  • All morat de les Pedroñeras (Cuenca)

França:

  • L’all morat de Cadours (Nord-oest de Toulouse, Midi-Pyrenées)
  • L’all “rosaz” de Lautrec (Midi-Pyrenées, entre Castres i Albi)
  • L’all d’Auvernia
  • L’all fumat, tardà, d’Arleux (Nord, Pas de Calais)

També a Itàlia i Grècia es produeixen alls de gran qualitat.


Alguns dels plats principals de la gastronomia manxega són:

  • Gaspatxos manxecs, que poden ser de caça, d’anyell, de llom de porc, de pollastre, amb bolets, etc., servits amb unes coques especials que fan de pa i de plat.
  • “Morteruelo”, espècie de paté que es serveix calent, a força de carns vàries (pollastre, llebre o conill, pernil, fetge de porc, etc.) tot picat i condimentat amb pebre, pebre vermell, clau, canyella, etc.
  • All amb patates, amb peixos de riu o amb conill.
  • Els “zarajos”, budells d’anyell de llet, adobats amb sal i all, trenats i rostits amb foc de llenya, tallats a rodanxes.
  • Anyell rostit (aquesta raça d’anyell té Denominació Específica (DE).
  • All arrier (bacallà amb patates, pebre vermell i tomàquets).
  • “Migas” ruleres
  • Formatge manxec i vi d’Almansa (amb DO)
  • Postres: “alajú” de Conca (mel, figues i ametlles), regat amb un bon “resolí” (licor local elaborat amb aiguardent, cafè, canyella, pell de taronja, sucre, etc.)

Thuir, ”ciutat dels aperitius”

 


Segons el diccionari, el vermut és un ”licor aperitiu composat per vi blanc, absenta i altres substàncies amargues i tòniques”.

El vermut és un producte elaborat que té com base un vi blanc, de bona qualitat però no excessivament delicat, al que se li addiciona most o xarop ensucrat i es reforça amb alcohol de vi en el qual han macerat plantes aromátiques i matèries vegetals (que poden ser: coriandreginebrepell de taronja amargaabsenta, clau d’olor, quina, melissa, sajolida, sàlvia, camamilla, canyella, genciana, etc. escollides segons cada fabricant), de les quals prendrà el seu sabor i aroma. Posteriorment el líquid es pasteuritza i es filtra. Ha de sobrepassar els 16 graus d’alcohol.

L’absenta, base dels vermuts o ”vins compostos”, és una planta amarga i aromàtica de la família de les compostes tubuliflores, batejada per Linneo com a ”Artemisia absinthium”. Va ser considerada pels pobles antics com a ”herba santa” i com un dels millors tònics (antisèptica, febrífuga, diurètica i vermífuga). El seu ús va ser enaltit per Hipòcrates, Plini, Ciceró, Galè, Dioscòrides i Avicena, entre altres.

Les sinònimes veus espanyoles ”ajenjo”, ”absintio” i ”absenta” procedeixen totes del llatí ”absinthium”, i aquesta del grec ”apsinthos”, tenint el mateix origen la francesa ”absinthe” i la italiana ”assenzio”. L’absenta es coneix com a ”wormwood” en anglès i ”wermuth” en alemany. En català la planta es diu donzell.

La paraula vermut aplicada als vins amb absenta hauria estat introduïda per un cavaller piemontès anomenat ”Alessio”. Sabent que els cervecers de Baviera anomenaven ”wermuth” a aquests vins, el ”signor Alessio” es va valer d’aquesta paraula per a denominar el primer vermut, elaborat amb vi piemontès i absenta. L’origen del vermut és, doncs, genuïnament italià, turinés per a més senyals.

El vermut italià; pot ser dolç o sec, vermell o blanc, sent les marques més conegudes les següents: Martini, Cinzano i Carpano, totes de Torí.

El vermut francès sol ser sec, sent els més coneguts: el Chambery, el Noilly Prat, el Byrrh (de Thuir), el Dubonnet i el Saint Raphael.

Els bitters

Són semblants als típics vermuts però més amargs, sent els més coneguts el Fernet Branca i el Campari (elaborat a Milà) i el francès Amer Picón.

La paraula ”vermut” ha passat a ser sinònim d’aperitiu, sigui quina sigui la beguda emprada per a obrir l’apetit.


Thuir

Fundades el 1886 i instal·lades a Thuir el 1892, les caves van ser qualificades com a ”Site Remarquable du Gout” (lloc notable del sabor) el 1994. El seu ”hall” d’expedició és l’andana d’una estació creada pels tallers de Gustave Eiffel.

https://aspres-thuir.com/es/incontournable/caves-byrrh/

Es tracta d’una autèntica ”catedral” dels aperitius, en la qual, a més de descobrir l’art d’elaborar i aromatitzar els vins amb plantes, es poden admirar les seves 800 grandioses barriques, entre elles la cuba de roure més gran del món, capaç de contenir 1 milió de litres.

Al finalitzar la visita, la casa ofereix una degustació de les seves especialitats que, per descomptat, també es poden adquirir.

Gastronomia

  • Sopa de peixos
  • Bunyols d’anxoves
  • Molls a la graella
  • Anchoïade (pasta d’anxoves i olives) amb torrades
  • Vi de Banyuls (dolç natural).

Les ”Absinthiades”: festes de l’absenta

 

La població de Pontalier (Jura-Comtat Franc) celebra unes jornades, anomenades ”Absinthiades”, d’exaltació i record de la beguda alcohòlica absenta. Amb el nom d’absenta es coneix tant una planta com la beguda espirituosa basada en ella. 

La planta absenta

L’absenta és una planta vivàcia, de la família de les compostes tubuliflores, batejada per Linneo com ”Artemisia absinthium”. Les seves fulles són molt amargues i es troba a tota Europa.

Hi ha dues varietats d’absenta, la absenta gran, o absenta romana, i la absenta petita o absenta pontica. Es coneix també aquesta planta amb el nom d’absenta marina. A aquesta última és degut el típic sabor, que té en algunes contrades la carn ”de pré-salé” (de prats salats), molt apreciada pels sibarites dels animals que pasturen a prop del mar.

Va ser considerada pels pobles antics com un dels millors tònics, sent apreciada després com a antisèptica, febrífuga, diurètica i vermífuga. El seu ús va ser enaltit tant pels grecs com pels romans.

La beguda absenta

És un licor, generalment pres com a aperitiu i barrejat amb aigua, obtingut de la destil·lació d’un alcohol en el qual s’han macerat fulles d’absenta romana, al que s’afegeixen, per a corregir el seu sabor amarg, altres plantes aromàtiques (fonoll, anís, badiana, etc.). Com que el producte obtingut és incolor, per a donar-li el seu atractiu color verd que el caracteritza, se li afegeix absenta pontica, hisop o melissa.

Coneguda aquesta beguda com a ”La Fée Verte” (la fada verda) o bé ”llet del Jura”, va ser la musa d’artistes de la bohèmia parisenca del segle XIX (Verlaine, Van Gogh, Victor Hugo, Rimbaud, etc.).

El licor, inventat a Suïssa a la fi del segle XVIII i comercialitzat per un metge francès exiliat, el Dr. Pierre Ordinaire, es va elaborar al principi per infusió i posteriorment per destil·lació. La primera destil·leria industrial d’absenta va ser creada a Couvet (Suïssa), el 1798, pel major Dubied, que havia comprat la recepta al seu ”inventor” i pel seu soci Henri Louis Pernod, destil·lador de vi.

Degut als elevats impostos suïssos es van veure obligats a instal·lar-se, el 1805, a Pontarlier (França), que es va convertir ben aviat en la Capital de l’absenta, ja que en aquesta localitat es van arribar a produir més de 10 milions de botelles l’any.

Degut al fet que el grau alcohòlic del licor era molt elevat, d’uns 70 graus (68º-72º) i que beguda en excés provocava trastorns nerviosos, la mala premsa, estimulada pels seus detractors, va aconseguir que la beguda es prohibís a França a principis del 1915.

L’ absenta a Espanya

Juan Marí Mayans va ésser el fundador, el 1880, de les Destil·leries Marí Mayans de l’illa d’Eivissa (Balears), on elaboraven (i elaboren) licors tradicionals (Frigola, Pal, Herbes Eivissenques, etc.). Amb anterioritat, el 1858, s’havia fundat la primera destil·leria Marí Mayans a l’illa de Formentera (Balears), que produïa l’Absenta Beguda Espirituosa, 100% natural. Gairebé segle i mig després segueixen fabricant a Eivissa aquesta absenta, utilitzant la mateixa fórmula que li va donar fama internacional en el segle XIX. A l’actualitat les seves vendes s’han incrementat sorprenentment, segons els successors (la cinquena generació).

Pontarlier

Aquesta població, coneguda con ”la pàtria de l’absenta”, és la porta franc suïssa, situada al peu del Jura (sistema muntanyenc en forma d’arc entre els rius Roine i Rhin) i a la vora del riu Doubs. Va ser cèlebre en el segle XIX i principis del XX gràcies a l’elaboració d’absenta. A l’actualitat, tota el regió, que es caracteritza per la bellesa dels seus boscos, cascades, llacs, brolladors i coves, és un punt de partida per a nombroses excursions.

Es segueix elaborant licors anisats, però no se’ls pot anomenar ”absenta”, només indicar ”a força d’ absenta”.

És interessant visitar:

  • L’Església de Sant Benigne, reconstruïda en el segle XVII, d’un pòrtic flamíger.
  • El Museu Municipal (Musée de Pontarlier) que retrata la història de la ciutat i alberga un departament dedicat a la història de l’absenta.
  • L’Espai ”Espera-Sbarro, que serà un autèntic descobriment per als amants dels bòlids futuristes, ja que té més de 4000 m2 amb les obres del genial estilista Sbarro.


Festivitats i museus referents a l’ absenta

  • Festa de l’Absenta (des de 1998): mes de juny. Boveresse (Suïssa). www.absinthe.ch
  • Museu de la Absenta (en el Museu Municipal). 2, Plaça d’Arçon. Pontarlier (Comtat Franc, França) 25300. Telf. 0033/38138 82 14 www.ville-pontarlier.fr
  • Museu de l’ Absenta (creat en 1994). 44, Rue Callé. 95430 Auvers-sud-Oise
  • Museu dels Alcohols. Ornans


Els vins de la denominació d’origen Toro

 

Castella-Lleó és la Comunitat mes extensa de l’Europa de les regions. Els seus vins han obtingut les cinc Denominacions d’Origen (D.O.) següents:

  • D.O. Toro (Zamora)
  • D.O. Bierzo (Lleó)
  • D.O. Cigales (Valladolid)
  • Rueda (Valladolid)
  • D.O. Ribera del Duero (Burgos)

Toro

Localitat situada dins de la comarca agrària Baix Duero i en la zona d’altes ”Mesetas” (juntament amb Rueda i Ribera del Duero), està a una altitud entre 620 i 750 metres sobre el nivell del mar.

El seu clima és continental i extremat, amb influències atlàntiques de caràcter àrid i amb pluges mitges al voltant de 350-400mm anuals i unes 2600 hores de sol. Els hiverns són rigorosos i les gelades poden arribar fins a primers de maig. Els estius curts, amb importants oscil·lacions tèrmiques entre el dia i la nit. La temperatura anual mitjana es situa entre els 12 i 13 graus centígrads. Aquesta diferència de temperatura entre el dia i la nit afavoreix el manteniment de l’aroma del raïm, gràcies a això s’obtenen vins fins i elegants.

Són característics de la D.O. Toro els vins negres, robusts de color vermell fort, molt aromàtics, amb cos i grau (al voltant dels 13º alcohòlics) ben estructurats amb una moderada criança. Quan són joves, aquests vins són més afruitats. Els rosats, en canvi, són de colors vius lleugers, suaus i aromàtics.

La varietat principal de raïm dels vins negres és la tinta de Toro (parent molt propera de l’anomenada primerenca), que es coneix també com a ”cencibal”, garnatxa negranegra del país, (ull de llebre a Catalunya).

Per als vins blancs s’utilitzen varietats de raïm malvasia i verdal, i per als rosats la negra de Toro i la garnatxa.

La Denominació d’Origen Toro és una de les més antigues d’Espanya, doncs ja va ser reconeguda en l’Estatut del Vi de 1932. Posteriorment la D.O. li va ser concedida segons ordre del 29 de maig de 1987.

Els cellers elaboradors de vi més antics són, entre molts d’altres:

  • Bruts Villar (1930), vi ”Muruvo”. Tel.: 983 580 180
  • Fariña, S.L. (1942), vi Gran Col·legiata. Tel.: 980 577 673. www.bodegasfarina.com
  • Ramón Ramos Carrillo (1965): vi ”Monte Toro”. Tel.: 980 565 156
  • Grans vins: vi ”Envero”: Tel.: 91 372 85 10 (Madrid)
  • Vega Sauco (1991), vi ”Vega Sauco”. Tel.: 980 69 82 94. www.vegasauco.com

  • Toro  és la vora del riu Duero, està situada a uns 33 Km a l’est de Zamora. És la capital del vi de la regió va ser aquí on l’exèrcit d’Isabel la Catòlica, va aconseguir el 1476, una important victòria sobre els portuguesos, que li va assegurar el seu accés al tron de Castella.

La bella Col·legiata de Santa Maria la Major (iniciada el 1160 i acabada el 1240) posseeix un magnífic pòrtic occidental, d’estil gòtic i tot policromat, la seva obra mestra més representativa. A l’interior pot contemplar-se la curiosa taula flamenca del segle XV coneguda com la Verge de la Mosca.

Toro té també diverses esglésies romàniques molt interessants, en particular per la seva decoració mudèjar. Ha estat declarada Conjunt Històric Artístic.

El 12 d’octubre la localitat celebra les Festes de la Verema, amb l’elaboració del primer most, seguides d’unes jornades gastronòmiques.

Des del mirador del Contrafort, sobre el riu, s’albira tota la horta del Duero. Als afores podem visitar l’ermita de la Verge de la Vega. Oficina de Informació: 980 69 18 62.

Zamora

Ciutat situada enmig d’una extensa plana, a la vora del riu Duero, va ser una de les etapes de la Via de la Plata a l’època romana. Les seves muralles, ara en ruïnes, van ser construïdes l’any 893 pel rei Alfonso III.

És sens dubte una de les ciutats amb més patrimoni artístic, històric i cultural de Castella Lleó, ja que ofereix als seus visitants un panorama de més de dos mil anys d’història de la civilització.

L’extraordinària catedral romànica bizantina del segle XII, d’aspecte oriental, té un valuós cadirat del s.XVI.

Els seus cinc museus, únics a Europa per la seva temàtica, ofereixen als visitants una sèrie de col·leccions de gran valor, que permeten entendre la història de les terres castellanes lleoneses:

  • Museu Provincial, ubicat al Palau Cordó, magnífic edifici del segle XVI amb una superba portada. Alberga dues seccions, la de Belles Arts i la d’Arqueologia. Tel: 980.51.61.50.
  • Museu Catedralici, plaça Pius XII (980.53.22.95). S’hi accedeix des del claustre de la catedral i posseeix una col·lecció de tapissos flamencs de gran qualitat.
  • Museu de la Setmana Santa, plaça de Santa Maria la Nova (Tel.: 980.53.22.95). En aquest museu s’hi exposen els passos que donen fama a les processons de Setmana Santa, per l’excepcional qualitat de les seves imatges.
  • Museu etnogràfic, carrer Corral Pintado, plaça de Viriato. Aquest museu, inaugurat el desembre de 2002, és el primer en el món en unir tradició i progrés, essent un punt de referència de la cultura tradicional de Castella Lleó. Al llarg d’aquest any el museu és la seu de l’exposició temporal ”Es Seres”, mostra que es centra el l’objecte al servei de l’individu.
  • Museu Baltasar Lobo, plaça de Sant Esteve, s/n. De creació recent i ubicat a l’antiga església romànica de Sant Esteve, exhibeix els treballs de l’escultor Lobo, natural de Verecinos de Campos, obres que formen part de les apreciades del patrimoni artístic contemporani de la província.

La ciutat posseeix nombroses esglésies romàniques els millors exponents de les quals són: Santa Maria la Nova, Santa Maria de l’Horta, Sant Jaume del Burgo, Sant Joan, Sant Ildefons, La Magdalena, etc.

A uns 20 km al nord-est de Zamora es pot visitar l’església visigoda de San Pere de la Nau, del segle II, amb bonics capitells i frisos.

Interessant també el medieval pont de Pedra i les façanes de la Casa dels Monos i la del Cordó, ambdues amb elegants finestres isabelines.

El Parador de Zamora està instal·lat en un palau del segle XV, un dels més rellevants exemples de l’arquitectura civil castellana lleonesa.


Gastronomia

Alguns dels plats més típics de Zamora i la seva província són:

  • Bullit amb cigrons de Fuentesaúco
  • Vedella alistana
  • Llenties guisades
  • Sopa d’all
  • Sant antonada” de favons (espècie de favada)
  • Pop a la sanabresa
  • Truita del Tera
  • Assortit de verdures guisades
  • Bacallà ”a lo tío”, a la tranca o al ajoarriero
  • Conill (o llebre) guisat amb mongetes

    Postres: formatges de cabra, rosques de llimona, fornada dolça, ”periquillos”, etc.